Memòria del programa per anys

Els “ninis” un problema que roman

El percentatge de ninis s’ha reduït amb la millora de l’ocupació però continua sent molt superior als nivells europeus  i se situa segons les fonts entre el 16% i el 19% . Malgrat la reducció, Espanya és el país en el qual el percentatge de ninis ha crescut més, dels 45 que composen aquella organització. El 2005 la magnitud d’Espanya era del 15,85% mentre que a l’OCDE se situava en 14,79%, una diferència de poc més d’un punt. Deu anys més tard la relació és de 22,8% a Espanya per 14,52% a l’OCDE.  I ara que Espanya ha reduït la seva xifra, la OCDE ha mantingut la distancia equivalent. Hi ha un problema estructural en el cas espanyol, que es comú a Catalunya.

És evident que hi ha una estreta relació entre el problema de l’atur, molt elevat en el nostre cas, i el major pes de ninis. Però, la realitat no és tan unívoca perquè sota la mateixa denominació es confonen dos grups diferents de persones: aquells que no busquen feina ni milloren la seva formació per desmotivació laboral i la manca d’oportunitats, que pot superar-se en la mesura que hi ha ofertes, però amb el handicap de la seva pròpia preparació, i els de desmotivació subjectiva, que amb independència de les oportunitats laborals s’han situat fora de joc. Aquest grup està, en una mesura, determinat i alimentat per l’abandonament escolar prematur o pels qui es veuen obligats a abandonar l’ESO per no superar la seva finalització en el temps previst.

La forma d’abordar els dos grups és diferent. En el primer cas, les expectatives de feina, lligades a una millora formativa, pot ser un factor suficient; en el segon, senzillament no funciona perquè no tenen motivació per fer res. És el grup més difícil i que alimenta un gruix de població adulta que se situa en la marginació laboral.

El Programa de Garantia Juvenil que impulsa la UE , i que es desenvolupa a Espanya i Catalunya, tal i com està concebut en el nostre cas,  només recluta entre els joves que estan interessats en treballar, però té un accés escàs  i unes metodologies poc adients per arribar al nini.

L’impacte sobre l’economia i la societat

L’impacte econòmic dels repetidors, en termes, sobre tot, de costos socials i els costos d’oportunitat que se’n deriven, són molt alts.

Una primera aproximació podem constatar-la per les diferents aportacions a l’Estat segons el nivell de formació reglada.

Contribució total mensual a les arques de l’estat de les persones assalariades catalanes en funció de la qualificació.  Font: Fundació CECOT

Com pot observar-se en base a l’estudi dut a terme per la Fundació CECOT, la contribució mensual d’una persona sense estudis és tres vegades inferior a la de qui disposa d’una titulació terciària. Naturalment, si la comparació es fes amb aturats de llarga durada, les diferències  serien majors donat que l’ingrés és substituït per un cost, de manera que en relació al cost estimat mensual mitjà de l’aturat, la diferència d’aportació de la persona sense estudis seria de l’ordre de 700 euros en un aturat de mot llarga durada. És una reducció molt important del potencial de recursos públics.

Una altra forma d’observar el problema seria considerant el que significaria la reducció del fracàs escolar:

Font: Fundació CECOT

El resultat d’aquesta simulació és clar. Si s’aconseguís reduir en un 25% les persones assalariades amb estudis primaris a Catalunya i que assolissin el nivell d’estudis secundaris, les aportacions monetàries a les arques públiques serien de quasi 9 milions d’euros mensuals (més de 107 anuals); si la reducció fos del 50% l’aportació seria de gairebé 18 milions d’euros mensuals (215 anuals) i, finalment, de gairebé 27 milions d’euros mensuals (més de 322 anuals) en cas que el 75% de les persones amb estudis primaris disposessin d’estudis secundaris.

Caracterització general del Programa

El Programa Social de Lideratge Jove va començar amb un programa pilot l’últim trimestre de 2013 en el barri de les Arenes de Terrassa. Aquella verificació del projecte teòric elaborat al llarg d’aquells mesos va permetre constatar que la concepció teòrica tenia un bon comportament pràctic, i que tan sols calia introduir algunes matisacions ( variació en la durada d’algunes sessions, perfilar la metodologia per obtenir i mantenir l’atenció). A partir de 2014, el Programa s’ha vingut desenvolupant primer centrat en els joves que ni estudien ni treballen, posteriorment adaptat per ampliar-lo als repetidors reiterats, que en definitiva són la base que nodreix les rengles dels “nini”. En total s’han realitzat  38 cursos amb 662 assistents. Es disposa, a més, d’un cos de 13  professors integrat des de l’origen, experts en el treball de recuperació de ni nis i repetidors, que ha verificat i adaptat el programa al llarg d’aquests anys.

La caracterització del programa es fonamenta en tres criteris:

• Un nini ho és perquè no troba cap motiu a la seva vida per estudiar ni treballar.
• La causa principal radica en l’existència de dificultats objectives per a l’aprenentatge, que al no ser resoltes, donen lloc a un refús com a mecanisme de defensa de la seva incapacitat. “No ho faig perquè no vull, no perquè no pugui”.
• Un segon grup més minoritari, de l’ordre d’un 10%, presenta problemes de caràcter psicològic amb o sense patologies familiars.

La conversió de les experiències en millores

 A partir del programa inicial, el canvi més important va ser la seva ampliació als repetidors d’ESO, primer amb caràcter de proba pilot el 2016, després ja com a programa estandarditzat, s’introduí una nova modalitat de Programa,  basada en el desenvolupament del curs  junt amb  la pràctica paral·lela  de l’esport, en aquells cursos en els que era possible. L’enfocament va néixer de la consideració teòrica, que el requeriment de l’esport podia construir una motivació addicional i, reforçar aquelles virtuts que eren necessàries en el jove o l’adolescent per superar la seva situació. Però de la concepció teòrica a la pràctica hi ha un canvi qualitatiu gran. Sobretot per respondre a la pregunta de quin esport podia presentar una major eficiència i eficàcia. De l’anàlisi es varen descartar els esports individuals, donat que la seva logística feia impossible una pràctica i seguiment del grup. De les opcions d’esport d’equip es va  valorar en  relativament poc temps que era el rugbi el que reunia les millors condicions, sense que això signifiqui demèrit de les altres pràctiques. Simplement per les finalitats que es cerquen en aquesta metodologia concreta, és el que oferia unes millors condicions.

Concretament el rugbi fomenta, en un grau extraordinari, l’autocontrol doncs sense ell la pràctica, donat el fort contacte físic, seria impossible;  el respecte entre jugadors, a l’adversari, a l’àrbitre, del públic (les normes són més exigents que en els demés esports d’equip doncs cap jugador es pot adreçar a l’àrbitre, i si ho fa és sancionat, només  el capità pot parlar-hi i sempre dirigir-s’hi amb l’apel·latiu de “senyor”, a més aquesta limitació inclou a l’entrenador, i el públic només recolza als seus, mai es pot manifestar contra l’equip adversari).

Les escoles de rugbi ensenyen que es juga “amb” un altre equip, i no “contra” ell; l’esforç, i la resistència a la frustració, l’exigència física és màxima en totes les edats, i educa en la superació;  el valor del treball en equip, els grans jugadors tenen poques possibilitats si la maquina del conjunt no funciona; la fraternitat que té el seu màxim exponent en “el tercer temps”, quan un cop acabat el partit, els dos equips es reuneixen per celebrar-ho bevent i menjant junts; les diferents posicions en el joc fa que sigui apte per la majoria de nois, al marge de les seves destreses i condicions prèvies, el fàcil accés inicial facilita la incorporació; l’exigència doncs la continuïtat de la seva pràctica requereix constància i esforç; la disciplina, sense ella l’equip no pot funcionar, un sol error en la línia de joc pot significar l’èxit de l’atac contrari.

Totes aquestes característiques són les que més es necessiten per dotar de motivació i capacitats als joves que no tenen interès en acabar els estudis, o en inserir-se després en una vida laboral, i és el rugbi qui les ofereix en una mesura més gran.

Els tres anys de pràctica han permès verificar que l’avaluació prèvia era confirmada per la  realitat.